A diferència de la celebració del matrimoni, que requereix el consentiment dels dos cònjuges, la nostra legislació actual concebeix el divorci com un acte individual de la persona. Ningú no pot ser obligat a viure en matrimoni, si no vol.

Amb caracter general, l' única limitació que estableix la llei és que no es podrà demanar el divorci fins que no hagin transcorregut tres mesos des de la celebració del matrimoni. Per altra banda, el divorci ha de ser declarat mitjançant sentència judicial.

El cònjuge que no vulgui el divorci no podrà oposar-se a la disolució del matrimoni, però sí a les mesures i als efectes derivats del mateix: gaudiment i ús de l´habitatge comú, guarda i custòdia dels fills menors d' edat, pensions d' aliments, pensions compensatòries, liquidació del règim econòmic matrimonial, etc.

Actualment, i per motiu dels importants fluxes migratoris que arriben a l' estat, es produeixen conflictes jurídics amb legislacions estrangeres que no admeten el divorci com a forma de disolució del matrimoni, o l' admeten restrictivament. En aquest sentit, els tribunals al·leguen que aquestes legislacions son contràries a l' ordre públic intern, i n' eludeixen la seva aplicació, aplicant, en el seu lloc, la llei espanyola.